Unitat 31: Lletres Ampostines. Pep Soquet

1. LA GENERACIÓ DEL CASINO AMPOSTÍ

El Casino Instructiu i Recreatiu va ser fundat el 1871. Amb el pas del temps, aquest centre va convertir-se en un lloc habitual de reunió i esbarjo per a les classes adinerades ampostines, alhora que durant molts anys va realitzar un notable paper quant a la dinamització cultural de la vila, atès que disposava d’un cinema i d’una nodrida biblioteca, així com va editar una revista i va organitzar als anys 1960 un bon nombre de certàmens literaris i pictòrics. A l’ombra d’Arbó s’havia format a Amposta un incipient cercle literari integrat per autors oblidats avui dia com el farmacèutic Lluís Ferré i el poeta Tíber Barberà, que publicava les seues poesies abans del conflicte bèl·lic a la prestigiosa revista barcelonina D’ací i d’allà, que amb una edició de luxe dirigia l’il·lustre literat Carles Soldevila. A partir de l’any 1958, en què va veure la llum la revista del Casino, Amposta, circular de información, va començar-se a realitzar un notable treball periodístic, literari i cultural, que va suposar un impuls formidable per a la creació literària ampostina. L’aportació crucial d’aquesta publicació va ser sens dubte la coordinació del primer col·lectiu literari local de qualitat, que anomenarem Generació del Casino Ampostí. Va posar el punt i final doncs al llarg silenci literari de més de dues dècades, que havia deixat Arbó com a única veu literària local. Aquesta emblemàtica revista, que va tenir perpetus problemes econòmics, va fer reviure les inquietuds literàries, a partir de la participació en la qual alguns dels seus col·laboradors varen aconseguir endegar una fructífera carrera de lletres, que per a alguns d’ells dura fins als nostres dies.
El nom de l’Enric Arasa ha estat tota una institució per al periodisme ampostí, ja que va tenir una gran influència a nivell informatiu al territori, en el seu paper de corresponsal de nombrosos diaris catalans i estatals. Altres destacats col·laboradors varen ser: Francesc Martí que s’encarregava de les cròniques esportives; Vicent Duatis que demostrava uns excel·lents coneixements de literatura; Tomàs Pujol que escrivia la curiosa i divertida història del Tio Toni en dialecte ampostí; en Joan Carazo i Garcia (“Joan de la Càmara”), en Ramon Conejos, i l’Àfrica Pedraza, que eren grans afeccionats a la poesia. Hem de fer cinc cèntims també d’alguns col·laboradors que haurem de definir si pretenem ser acurats com a compromesos, pel seu afany per defensar els seus ideals mitjançant l’ús de la ploma, malgrat que eren persones força heterogènies quant a la ideologia, manera d’actuar, i gènere literari. Entre les causes a defensar es trobaven tant la llengua catalana com la classe obrera, en un moment en què el règim franquista encara es trobava en un moment àlgid. En Jacint Ferré i Solé solia signar els seus articles amb el pseudònim “Llorenç del Montsianell”. La seua participació periodística va quedar compilada en el llibre Amposta des del Tibidabo, com a homenatge pòstum a un home que va aportar l’aire catalanista en un moment polític molt difícil per a la nostra llengua i per als ideals catalanistes. L’Antoni Llombart i Anglès era el director de les escoles públiques de la ciutat. Va ser un abrandat poeta vocacional, que va sorprendre tothom amb la qualitat de la seva lírica en llengua catalana. Va ser mantenidor dels Jocs Florals d’Oronoz (Navarra) el 1962. La seua col·laboració també va incloure destacats articles sobre temes històrics. En Manuel Ruiz i Salgado signava la major part dels seus escrits com a El Pastor de la Palma. Va aportar els tocs costumistes a la publicació, alhora que va esplaiar-se en la defensa de temes socials i concernents a la classe obrera, donada la seva ideologia socialista.
Finalment, hi ha hagut tres col·laboradors que han realitzat una modesta però intensa carrera literària: la Dina Ardit, en F. Alfons Barado, i en Josep Ferré i Royo (el qual analitzarem en el proper apartat). La literata absent Dina Ardit (residia a Valls) va ser l’autora de diverses novel·les, contes i reculls poètics tant en llengua catalana com en castellana que inclouen títols com: El pinyol de Dàtil, Atravesando el túnel del yo, Leyendas de mito, i El arca misteriosa. Mentre que en Francesc Alfons Barado va publicar un bon nombre de novel·les i contes: Somnis d’un adolescent, El cotxe d’aniràs i no tornaràs, Visca la revolució, etc., alhora que va guanyar nombrosos certàmens poètics i de narrativa.

2. LA VIDA ÉS TEATRE
La història del teatre a Amposta està lligada estretament a dues nissagues: els Parrot i els Ferré Royo. En Santiago Parrot i la seua esposa M. Teresa Talarn varen endegar nombroses empreses teatrals durant dècades. Tenim constància de representacions teatrals dirigides per en Parrot a partir de 1946. Malauradament varen haver de treballar amb condicions molt precàries i amb escassos ajuts institucionals. A finals dels anys 1960, varen fundar diversos grups escènics que no varen poder consolidar donada la manca de local estable.
De l’heterogeni col·lectiu de gent de lletres que va emergir del Casino ampostí, hem de fer esment en majúscules del nom d’en Josep Ferré i Royo, que signava els articles com a Pep Soquet. Ha estat un excel·lent director de teatre i dramaturg amb obres com: Una casa i un amor, La matança del tossino, Records de la nostra terra, Jo, barretina, Una història amb música, La caseta de la plana, Coses nostres. Destaca especialment la direcció de l’obra Quatre estels de Catalunya per a la qual va emprar paràgrafs de grans escriptors catalans. Alhora que també va escriure teatre infantil: Cor de roure, Tres llestos ximples, Plou i fa sol i El conte de les balenes. Va tenir un actiu paper com a guionista cinematogràfic, a partir de la seva col·laboració amb el director de cinema tortosí Rafel J. Sàlvia. També va escriure dues novel·les: Los bizcos quieren amar, i Regreso a New York, i es va descobrir com a un destacat poeta en Delta, amors i terra, Emili Bonet, dibuixos, i altres reculls col·lectius. Va publicar igualment del llibre Història del CF Amposta, i va ser coautor conjuntament amb en Josep Miquel Gràcia de l’obra Soriano Montagut. També ha redactat els pròlegs de molts dels llibres publicats pels literats ampostins de la seva generació.
La seua germana Consol Ferré i Royo va començar a escriure a la revista Solidaritat abans del conflicte bèl·lic. El 1955 va publicar alguns contes a Antologia castellana. El 1967 va fer el seu debut com a dramaturga amb una obra excel·lent El Glatir de la terra, basada en el problema agrícola del Delta i que va ser seleccionada en un certamen teatral a Sabadell. Varen seguir Darrera un estel (1970), Asfíxia” (1973). El 1976 va publicar un conte que va tenir un notable èxit: “Daurat a l’illa de la quietud”. La germana petita, Estela, va participar en totes les obres de teatre com a actriu, alhora que ha publicat el recull Esquitxos. Altres noms històrics del teatre ampostí són en Jordi Serret i la Mari Chordà.
Els estudis històrics

3. ELS ESTUDIS HISTÒRICS I COSTUMISTES
Els estudis històrics més significatius sobre l’Amposta prehistòrica i medieval els havia realitzat en dècades anteriors el professor castellonenc Francesc Esteve Gálvez, amb la col·laboració del Grup d’Arqueologia local que comptava amb membres de formació autodidacta com en Salvador Pagà, en J. Sabaté i l’Agustí Miralles. Dos de les seues obres de referència són: La Necrópolis ibérica de la Oriola cerca de Amposta (1974) i La cueva sepulcral del Calvari de Amposta (1967). L’any 1975 va aparèixer la “Historia de Amposta” de l’exsecretari de l’Ajuntament Roger López Perales, que ha estat durant anys un referent tot i que pertany a una altra època de la investigació històrica radicalment diferent de l’actual. No cal dir que valorem altament els notables estudis històrics més recents sobre la ciutat i la comarca d’autors ampostins o vinculats a la ciutat com: l’Anton Pujol, en Joan Josep Grau, en Jesús Sorribes, Ferran Bel, la M. Mar Villalbí, la M. Carme Queralt, en Màrius López Alemany, Màrius López Albiol, o la Maite Subirats, altres aportacions com les de la Maria Cinta Montañés, la Susanna Ferré, en Josep Valldepérez, Eduard Blanquet, la Montserrat Soriano-Montagut, o la M. Teresa Pujol, així com l’important treball d’investigació i de dinamització cultural que es realitza en aquest camp des del Museu del Montsià i des de l’Institut d’Estudis Comarcals del Montsià.

3.1 JOAN SALVADÓ
- Joan Salvadó "Galdiri" és un veterà escriptor costumista ampostí, que ha mostrat gran interès en la recuperació de paraules d'antany i en la dignificació del conreu de l'arròs, que l'ha porta a escriure: De la falç a la recolectora, Perfils de la hist5òria d'Amposta (2006), Diccionari de paraules en desús de les Terres de l'Ebre i Reculls de les masies, malnoms dites i cançons (2003).

4. LA PREMSA
Els primers rotatius ampostins varen ser el republicà El Faro (1903), El Liberal (1904), El Candil (1906), La Voz de Amposta (1914) i el palauista El Eco de la comarca (1915). El culturalment més remarcable va ser el pioner, El Faro, que es definia com a periòdic quinzenal republicà, va sortir a la llum el 20 de Juny de 1904, en un moment d’enormes turbulències polítiques i de posada en entredit de la institució monàrquica. La seu de la redacció era al número 20 del carrer de Sant Josep d’Amposta. Es va caracteritzar des d’un principi per ser una publicació bilingüe, cosa que no li va impedir realitzar un esforç catalanitzador enorme. Igualment va endinsar-se en una campanya permanent a favor de la Solidaritat Catalana i envers l’aconseguiment de l’autonomia definitiva per al Principat. Va entrar en clara confrontació amb els altres rotatius existents a la vila, primer El Liberal i després El Eco de la comarca, que difonien el corrent conservador i que varen endegar una mena de corrent anticatalà. Posteriorment varen editar-se El Combate (1916) i La Actualidad (1924), mentre que a la ciutat es varen publicar tres rotatius més en èpoques posteriors que varen donar prioritat a la llengua catalana: Amposta (1926), Montsià (1930), i Avant (1934). També va ser la seu del portaveu anarquista El Explotado (1932). Curiosament, durant el període republicà en què va aprovar-se la llei de protecció de la llengua catalana, els pobles de l’actual comarca del Montsià es varen quedar sense publicacions de referència en la nostra llengua. Els catalanistes d’aquestes poblacions varen haver de fer ús forçosament dels mitjans de comunicació tortosins com Vida Tortosina o Ara per tal d’informar de les seves activitats i inquietuds.
Com ja havíem fet esment anteriorment, el 1958 va veure la llum la revista “Amposta, circular de información”. El leit motiv d’aquesta publicació era bàsicament fer Amposta, mitjançant un reconeixement emotiu a les personalitats ampostines que estaven realitzant una carrera exitosa en terres llunyanes donat que eren els grans ambaixadors de la població. Sovint dedicaven espais a les publicacions de les noves novel·les d’en Sebastià Juan Arbó, així com de l’escultor Innocenci Soriano Montagut o del mestre Suñé. També hi havia lloc per a totes les manifestacions artístiques i culturals que tenien lloc a la ciutat, en especial per a les activitats de les dues bandes de música que es passejaven triomfants arreu del territori català. Va comptar amb la col·laboració especial de la poetessa xilena Liliana Echeverría, i del poeta argentí Claudio Ribera. El 1967 va desaparèixer per motius econòmics, i va ser substituïda per la Revista Amposta de la qual se’n va fer càrrec l’ajuntament i continua editant-se avui dia.
D’altra banda, entre els periodistes més coneguts i amb una trajectòria professional més destacada tenim: en Manel Ramon (en premsa, ràdio i televisió), en Marco Antonio Sòria (desaparegut recentment), i el jove Antoni Valmanya; alhora que hem de fer esment del publicista Joaquim Roda, que ha fundat nombroses publicacions a la ciutat de caire esportiu i informatiu.