dissabte, 17 de desembre del 2011

Unitat 16: Un breu renaixement territorial (2)

1. UN BREU RENAIXEMENT AL MATARRANYA

La separació administrativa que divideix els ciutadans del vast territori que havia ocupat històricament la Diòcesi de Tortosa1 fins el 1957 - i els atribueix el gentilici de catalans, valencians o aragonesos, depenent de la banda de la ratlla on se situï el seu poble respectiu - no ha facilitat en absolut els lligams culturals i lingüístics, ni l’agermanament de poblacions veïnes amb el mateix accent. Les comarques del Matarranya, els Ports i les dos del Maestrat, han viscut situacions sociopolítiques molt distintes respecte a les de les Terres de l’Ebre, que ben segur han provocat una diferent estima i consideració per la llengua pròpia i ha provocat un permanent conflicte identitari. No obstant, hem pogut constatar mostres de fidelitat lingüística ferma per part de ciutadans nascuts o residents en aquestes comarques, enquadrades fora de la jurisdicció del Principat de Catalunya. L'aportació literària en llengua catalana des d’aquests indrets del domini lingüístic comú va ser fruit de la seua estreta relació amb la ciutat de Tortosa, que per una vegada va jugar el paper de veritable capitalitat cultural de tots els territoris veïns.
A la comarca del Matarranya una colla d’intrèpids investigadors van desenvolupar un nodrit estudi de la història local i van propiciar l’endegament de campanyes arqueològiques amb col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans. Aquests il·lustres erudits es van agrupar entorn al Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, que es publicava a Tortosa bimensualment des de 1907 a 1909. Fundat per en Santiago Vidiella, va gaudir de col·laboradors de prestigi com l’arqueòleg calaceità Joan Cabré, l’historiador Marian Galindo, Llorenç Pérez Temprado, Taboada Caballero, el tortosí Frederic Pastor i Lluís, Aznar Navarro, etc. Tractaven temes d’història molt diversos: l’origen i el desenvolupament de municipis, aspectes de la Guerra de la Independència, els afrancesats, els jueus, l’expulsió dels moriscs, els plets entre localitats, les ordenances, etc. Cal destacar de manera especial l’estudi de les troballes arqueològiques pel que respecta especialment a pintures rupestres i a jaciments ibèrics.

Varen ser ben escassos, però, els literats matarranyencs que varen conrear algun cop la llengua catalana. Cal destacar especialment el paper que jugar en Maties Pallarès, un polifacètic home de cultura autodidacta que va col·laborar en nombroses revistes barcelonines; alhora que a menor escala, ens trobem aportacions esporàdiques com les de Santiago Vidiella, l’historiador Marian Galindo i el periodista Francesc Giraldos.

1.1 MATIES PALLARÈS

Maties Pallarès (Penaroja de Tastavins 1874 – Barcelona 1924) va ser el màxim exponent matarranyenc del lleuger renaixement de la llengua catalana que va produir-se al tombant del segle XX. Va ser un membre actiu d’importants associacions científiques i culturals: la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, Associació de Ciències Naturals i Excursions. Era el delegat de l’Institut d’Estudis Catalans per a investigacions prehistòriques i vocal del Centre Excursionista de Catalunya. Fou president del partit Unión Aragonesista (l’equivalent a la Lliga Regionalista a l’Aragó), que el situa òbviament com un dels líders de l’aragonesisme, tendència ideològica que va tenir il·lustres seguidors residents al cap i casal. Va traslladar-se a Barcelona on treballava com a sastre, ciutat en la qual va escriure per a prestigioses revistes catalanes com Catalunya artística, i també de manera més esporàdica va col·laborar com a folklorista en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. En un dels nombrosos escrits en què va usar la llengua autòctona, quan fa la descripció del Santuari de la Mare de Déu de la Font, ens ratifica la catalanitat completa de la comarca matarranyenca:

Allí hi destaquen les insígnies d’algunes ordres militars - religioses; mes al bell mig de tot, en els llocs més visibles, s’hi veuen quatre escuts de Catalunya que donen molt que cavil·lar. Molts eren los que allavores portaven l’escut de les quatre barres catalanes, però és probable, gairebé segur, que aquells cavallers serien catalans, perquè catalans foren els pobladors d’aquell tros d’Aragó, després de la Reconquesta, i catalans segueixen essent els habitants d’avui. Catalana és sa llengua, catalanes moltes de ses costums; no hi ha casa en què hi falti la típica porrona, i encara hi havem vist algun iaio cobrint son cap amb la barretina catalana.

La seua aportació com a lingüista va ser destacable amb la publicació al Butlletí de Dialectologia Catalana de l’estudi titulat Vocabulari de Pena-roja. En aquest petit estudi recull 136 paraules del poble, les quals acompanya d'una catalogació morfològica i d’una definició. Inclou expressions dialectals com: ribàs: marge, recapte: tota classe de viandes, llavar: rentar la roba, pigota: verola, romer: romaní, cardar: pentinar la llana, catxo: baix, apegar: encomanar una malaltia, bacó: porc, mano: germà, gord : gras, bocinada: bugertada; dula: ramat de bestiar d’una mateixa espècie, etc.
La qualitat literària i la personalitat de Pallarès ha estat comentada adequadament per estudiosos de la llengua i la literatura de la Franja de Ponent com l’Hèctor Moret, que va publicar un acurat pròleg de l’obra Articles matarranyencs i altres escrits, d’on podem extraure tota mena d’informació sobre la seva activitat literària, política i cultural. En motiu del seu traspàs, el 18 de desembre de 1924, l’Andrés Giménez Soler, catedràtic de la Universitat de Saragossa, li dedicà un extens article a El Ebro (butlletí oficial de la Unió Aragonesista) en el qual lloava les seves virtuts i el considerava com a un veritable pou de ciència:
Matias Pallarés ha muerto sastre: sin la fosilización de las Universidades, Pallarés habría muerto catedrático de historia o de arqueología. Especializado en estas materias fue autor de libros, de los cuales hay pocos que los superen en estas tres condiciones: investigación, exposición y crítica. Fue valioso auxiliar de autores de prehistoria y Dios sabe cuánto hay en muchos libros propio de quien los firma y cuanto del auxiliar. Si la universidad no funcionara como en el siglo SIV y aún la modernizo, si la labor de los catedráticos no fuera exponer lo que corre en libros de imprenta resobados y anticuados, sino hacer avanzar la ciencia, quien habría disputado a Pallarés una cátedra?

1.2 SANTIAGO VIDIELLA

Advocat de Calaceit (1860-1929), fill d’una família adinerada de llauradors, va esdevenir un brillant representant de la burgesia rural il·lustrada. Va fundar al seu poble el periòdic El Confín Aragonés el 1889, així com va col·laborar en nombroses publicacions del Baix Aragó: Heraldo de Aragón, El Noticiero, El Eco del Guadalope, Tierra Baja, La Zuda, Revista de Aragón, etc. Va publicar el 1896 la important obra Recitaciones de historia política y eclesiástica de Calaceite, i posteriorment els estudis: Florilegio de nobles Tierrabajinos, Biografía de un rector de Valldertormo, i Vida y obra del ilustre bajoaragonés D. Evaristo Cólora. Amb els seus estudis didàctics i de dret, va deixar palesa la seua motivació ideològica i la preocupació social, va reivindicar la tradició popular com a font de dret que es reflectiren en obres com La capacidad jurídica restringida por la edad i De la legitimidad de descendientes en Aragón.

La seua arma d’expressió literària va ser majoritàriament la llengua de la classe culta, el castellà, tot i que va agafar un inusitat interès per l’idioma que es parla entre l’Algars i el Matarranya, per a parlar als seus paisans sobre la història i els costums pròpies de Calaceit. Va defensar que el parlar calaceità era una variant de la llengua catalana, des que va entrar en contacte amb Mossèn Antoni M. Alcover, del qual va aprendre unes regles ortogràfiques i es convertí en el seu enllaç matarranyenc per a la realització del gran diccionari de les variants dialectals del català. També va col·laborar amb alguns membres de l’Institut d’Estudis Catalans com el Dr. Pere Bosch i Gimpera. Quan feu ús escrit de la seva llengua materna, va utilitzar el dialecte del Matarranya, ric en girs i en mots que en molts casos ni es troben en el citat diccionari. Tot i això, en Vidiella demostrava tenir certs complexos lingüístics i apostava per la potenciació de la llengua dominant, donada la categoria d’idioma de cultura que tenia en exclusivitat el castellà. La seua obra catalana es va aplegar durant la dècada de 1980 en el recull Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit, amb una didàctica introducció titulada La llengua de Santiago Vidiella per part dels lingüistes Artur Quintana i Walter Heim. Es tracta d’una obra marcadament costumista (intervencions de l’autor, manca d’argument, enyorament del passat) que abusa de les digressions i del localisme, tant a nivell de llengua com de costums. Es va publicar en la col·lecció “Pa de casa”, que va instaurar la Diputació General d’Aragó per promoure adequadament les llengües que es parlen a la regió, i que pretén recollir textos i publicar estudis entrats en les comarques catalanoparlants de la Franja de Ponent.

4 Marian Galindo i Francesc Giraldos

Maties Pallarès pot considerar-se l’excepció pel que respecta a l’ús generalitzat i culte de la llengua vernacla, així com la difusió d’idees pancatalanistes (tot i mantenir políticament la seua aragonesitat), donat que hi hagueren molts pocs altres exemples d’autors comarcals que varen veure la necessitat de rehabilitar la llengua vernacla literàriament. Es varen limitar únicament a fer escrits esporàdics en la parla nativa en publicacions culturals, com fou el cas de l’historiador calaceità Marian Galindo, i del periodista maellà Francesc Giraldos.

Galindo va ser un literat molt estimat a Tortosa. Va col·laborar en els rotatius Diario de Tortosa, El Restaurador i en la revista La Zuda, en la qual publicà varis articles en català no normatiu, calaceità. Deixà inèdita una monografia en català sobre la Guerra dels Segadors a Tortosa, que va redactar en aquest idioma a petició de l’intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, omnipresent en temes referents a la catalanitat, amb qui l’unia una gran amistat. Giraldos era especialista en crítica artística i taurina, i en bibliofília. Se li coneix una obra teatral, L’escolanet de la pobla, que fou estrenada a Barcelona.

2. UN INTENS DESVETLLAMENT CULTURAL A LA TERRA ALTA, LA RIBERA D'EBRE I EL PRIORAT

L’extraordinari esclat literari a tots nivells que va produir-se durant la segona i la tercera dècada del segle XX a les comarques ebrenques de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre, i a la seua veïna del Priorat, va ser sens dubte la conseqüència directa d’un impecable treball periodístic que va permetre l’edició d’un destacat nombre de revistes d’arrel cultural d’alta qualitat en diverses localitats d’aquestes tres comarques: Gandesa, Móra d’Ebre, Tivissa, Falset, etc. Aquestes publicacions varen convertir-se en un tres i no-res en una peça clau per a la gestació d’alguns històrics noms de la literatura comarcal i nacional (Bladé Desumbila, Povill i Adserà). Bona part dels impulsors d’aquestes publicacions, així com també dels poetes i altres literats que hi varen col·laborar molt activament, eren ferms militants del catalanisme polític emergent durant aquests transcendentals anys per a la nostra cultura i per al nostre futur col·lectiu. Ens trobem davant, doncs, de la primera gran aposta per la catalanitat literària d’aquestes comarques rurals de muntanya.

2 La Premsa Catalanista:
2.1 El Grup de El Llamp i de Castellania

Les revistes
El Llamp de Gandesa va començar a editar-se el 1920, i és avui dia considerada com a un veritable exemple de publicació seriosa i cultural, a causa de l’alta disposició literària que varen demostrar tenir la majoria dels seus redactors. Aquesta revista va esdevenir una veritable escola de lletres, en aconseguir aplegar els millors literats de les tres comarques muntanyenques (tots ells en una edat molt jove encara), alguns dels quals semblaven destinats a realitzar una carrera literària esplèndida. El seu director era en Manel Bardí, catalanista convençut i seguidor de la Lliga Regionalista, que va encarregar-se de coordinar un nombrós grup de joves entusiastes de diferents poblacions, amants de la literatura i del periodisme, que varen alterar radicalment el desenvolupament cultural de la zona: Abdó Barceló (Capçanes), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Salvador Estrem i Fa (Falset), Joan Povill i Adserà (Villalba dels Arcs), Víctor Ferrús “Florisel” (Batea), Ramon Sedó i Borrell, Josep Fornós i Benaiges “Domènec de la Castellania” (Gandesa), Josep Barceló i Ciurana (Capçanes), Josep Rojals i Pinyol (Tivissa), Pere Fumadó “Solisdan”, Jaume Aroles i Vergés i Joan Romaní. El toc femení l’aportava la poetessa Maria Lleó i Martí, “Montserratina”.

El Llamp va deixar de publicar-se a finals de 1933, després de catorze anys d’autèntica abnegació per la causa cultural. La seua pèrdua va ser fortament sentida i lamentada pels sectors intel·lectuals de totes les Terres de l’Ebre. Des de les pàgines del setmanari Vida Tortosina, s’apuntava cap a les grans dificultats en què es trobaven els rotatius catalanistes per tal de poder sobreviure sense sotmetre’s als dictàmens polítics:
Pobre premsa, aquesta premsa comarcal que viu expandint flaire d’ideals, aromes de patriotes! És l’eterna incompresa. És el rebuig. És el blanc comú dels inadaptats perfectes, dels mals polítics i dels pitjors cacics. Sense “amo” polític, esbargint la veritat que surt a flor de llavis, preocupant-se seriosament amb tota la dosi més gran de bona fe dels interessos ciutadans i nacionals, no pot viure! Pot ser això? Deu poder ser quan així succeeix desgraciadament i progressiva. Amb Catalunya per nord i guia i lema, van morint una darrera l’altra les publicacions catalanistes.
Afortunadament només tres mesos després de la desaparició de la històrica revista gandesana, va aparèixer Castellania, al març de 1934, que estava destinada a continuar la tasca endegada per la seva predecessora. La seua aparició fou saludada afectuosament per la premsa catalanista del Baix Ebre, alhora que destacava el fet de l’aparició d’una nova generació de periodistes de la Terra Alta, catalanistes entusiastes, que va esclatar durant aquests anys formada per en: Trinitari Fornós i Benaiges, en Joaquim Serres i Sabaté, en Joaquim Vidal i Font, l’Antoni Monner, en Modest Meix, l’Enric Borràs i Cubells, etc.

Edicions El Llamp

El 1927, a causa de la gran empenta que havia anat agafant la revista, els seus redactors varen creure oportú la fundació d’Edicions El Llamp, que va realitzar una importantíssima tasca envers la difusió d’obres dels escriptors comarcals, que ben segur, sense aquesta lloable empresa cultural, mai no haurien pogut veure la llum. El primer volum que varen editar fou el recull poètic Elegia del Priorat de Salvador Estrem i Fa; al qual seguiren Vida que passa del notari de Falset Josep M. Gich i Pich, i Esclavitud de Joan Povill i Adserà, la primera novel·la escrita en llengua catalana per un novel·lista de les Terres de l’Ebre. Posteriorment també publicaren les obres Els homes del Llamp, de Salvador Estrem i Fa, i Cops de Plom, de Víctor Ferrús (Florisel).

2.2 PRINCIPALS LITERATS

D’entre els membres del grup, tres grans literats que varen aconseguir realitzar una memorable carrera literària: Artur Bladé i Desumbila, Joan Povill i Adserà, i Salvador Estrem i Fa. Hi hagueren altres aportacions més modestes, però igualment destacades, d’autors vinculats a El Llamp que realitzaren una polifacètica tasca cultural, que aconseguí superar el marc comarcal. Com a exemple, Joan Romaní, que fou un actiu redactor del Diari de Tarragona (vinculat a la Lliga Regionalista). Altres com Josep Rojals i Pinyol, de Tivissa, tingueren un paper molt important en la difusió del teatre amateur per les poblacions riberenques. Fundador del teatre Walkyria al seu poble natal, va dirigir el mític drama Terra Baixa de l’Àngel Guimerà, el qual va ser estrenat en diferents localitats com Móra d’Ebre, Benissanet i Xerta. Un esment especial mereixen els literats Víctor Ferrús i de l’Abdó Barceló.
Víctor Ferrús i Vallespí (Batea 1900-1984) era conegut literàriament com a “Florisel”. Va col·laborar en diversos rotatius del territori com: El Llamp, La comarca Gandesana, El Eco de Falset i La Tradición de Tortosa. Mestre de professió, enviava les seUes col·laboracions periodístiques des de Galícia, regió en la qual havia estat destinat a la població de Regueiro Borbores (Ourense). Va publicar el recull Cops de plom (1932), en el qual recollia els treballs de prosa i de poesia que havia anat publicant sota aquest mateix nom al rotatiu gandesà. Disposa d’una obra molt dispersa, alhora que durant els anys de la dictadura franquista també escrigué en castellà.
Abdó Barceló (Capçanes ?-1936) va ser davant de tot un home de la cultura. Mestre de professió, va tenir tota mena d’inquietuds culturals, que el portaren a conrear la pintura, el periodisme i la música. Aquesta darrera fou però la seva gran vocació. Era director de l’Orfeó Capçanenc i del seu Esbart de dansaires. Es va dedicar a recollir una gran quantitat de cançons populars prioratines. Quant al camp de les lletres, va ser un dels homes de El Llamp de Gandesa, per al qual va escriure memorables pàgines sobre el folklore comarcal. Va ser assassinat l’any 1936, quan esclatà la revolució.

3. LES PUBLICACIONS CATALANISTES DE MÓRA D'EBRE: La Picossa, La Riuada, L’Ideal de l’Ebre, La Ribera

L’empenta catalanista va fer forat veritablement entre els intel·lectuals i literats de la Ribera d'Ebre, i de la seva capital en particular, cosa que va afavorir la creació d’uns lligams de col·laboració estables amb els seus homònims del Baix Ebre. Hem de ressaltar la publicació a partir de finals de la segona dècada del segle XX, de fins a tres revistes d’un alt nivell informatiu i literari, que varen ésser usades com a autèntiques eines per al revifament cultural de la zona i que varen gaudir de nombrosos col·laboradors il·lustres de les veïnes comarques del Priorat, del Baix Camp i del Matarranya: La Riuada, La Ribera i L’Ideal de l’Ebre. Tot i que, la publicació pionera de Móra d’Ebre fou La Picossa (nom que fa referència a la serra que envolta la vila), que va sortir a la llum en un moment molt agitat políticament, el 15 de juliol de 1906. De caràcter catalanista i defensor dels ideals que pregonava la Solidaritat Catalana, sortia cada dues setmanes i era impulsada entre altres per en Jaume Carner i en Nogués Bisset.
Centrant-nos ja amb les posteriors publicacions, la de més renom va ser La Riuada, un quinzenal que va aparèixer l’1 de juliol de 1927 i va publicar-se fins el 1931, després d’un total de 74 números. Els seus màxims impulsors eren l’Artur Bladé Desumvila i Martí Rouret, dues de les grans figures del republicanisme catalanista d’arreu del Principat. Durant els primers anys, al seu voltant es concentrà la major part de la intel·lectualitat republicana local, després aconseguiren col·laboradors per molts pobles riberencs, a més d’estimats intel·lectuals del moment com l’Ignasi Iglesias (fill de Reus). Disposaven d’un corresponsal a les poblacions de Tivissa, Ginestar , Rasquera, Mora la Nova i Benissanet. La majoria d’editorials els escrivia l’Artur Bladé, alhora que hi participaren en Josep M. Guàrdia, Jordi Montseny, els poetes Josep M. De Puig, Valentí Carre i Salvador Roca. Varen crear una secció de llibres i periòdics, així com feren popular un altra de caire costumista amb el nom de “quadrets de casa”. Se la considera una publicació exemplar i de bona qualitat, que va complir a la perfecció la seva tasca de propagació cultural, i potenciació literària i artística. L'historiador Sánchez Cervelló ens fa cinc cèntims dels ideals que pretenien els seus impulsors:
L’ideari catalanista sempre fou explícit no sols per la llengua emprada al llarg dels anys de la publicació, sinó també per la filosofia dels seus textos, com s’evidencia en l’homenatge que dedicaren a Prat de la Riba en l’aniversari de la seva mort, on en l’editorial del núm. 4 on es fa una apologia de llegir i escriure en català, o els articles reivindicant l’obra de Guimerà.
L’Ideal de l’Ebre exercí com a portaveu de l’Esquerra Republicana. La majoria dels seus impulsors provenien de la publicació anterior, i el seu contingut era profundament nacionalista i encara més ambiciós, segons el mateix Artur Bladé i Desumvila. L’estocada final que provocà la desaparició de “La Riuada” havia vingut precisament pel posicionament polític que havien anat agafant la majoria dels seus redactors, que s’anaren vinculant o bé a ERC o bé al partit de Marcel·lí Domingo. El primer director fou en Martí Rouret, tot i que fou substituït per l’Antoni Jiménez el 1931 quan Rouret va començar la seua brillant carrera política a Barcelona que el portà al govern de la Generalitat. Publicaren alguns articles en castellà, aquesta discutida opció pel bilingüisme fou justificada pel fet que volien arribar a un més gran nombre de lectors. La publicació, que no tingué cap estructura permanent, ni els articles s’agruparen en seccions fixes, es caracteritzà per la defensa a ultrança dels ideals republicans, catalanistes i esquerrans.
La Ribera va editar-se entre els anys 1932 i 1934. La podem considerar com la publicació germana de Vida Tortosina a la Ribera d’Ebre, ja que tenien uns continguts gairebé calcats. Els redactors d’aquest mateix setmanari tortosí6 la definiren com: La Ribera, amb el seu contingut és una manifestació plena, categòrica, amarada de sentiment patri, que forçosament hem de fer ressaltar. La seva capçalera deia “Periòdic catalanista republicà”, que donava entendre els seus lligams ideològics amb el Partit Catalanista Republicà, sigles que va usar durant un curt període de temps Acció Catalana Republicana. Alguns dels seus redactors més significatius eren: en Carles Mofar, en Ferran Soler, en Gonçal Pinyol, en Llorenç Serra i Descarrega, Josep Negrié i en Roscant Llates. Tenia dues seccions fixes: “Noticiari” (sobre temes locals) i Esportives (que tractava exclusivament de futbol). La potenciació de la catalanitat a tots els nivells era el seu màxim ideari, per la qual cosa en la seva redacció usaven tota mena d’eslògans que fessin entendre a la població la necessitat imperiosa de recuperar la llengua vernacla a un primer pla de la vida quotidiana a l’estil de: “Per dignitat i per amor a la nostra llengua, apreneu el català”. Les seves cròniques7 mostraven tothora una gran confiança en el paper que li tocava jugar al catalanisme polític en el govern del país:
Parlem-ne del catalanisme. Fins avui ha estat l’obrer de l’avenç i de la llibertat de Catalunya. És un sentiment tan arrelat al cor del nostre poble que, malgrat algun partit que intentà monopolitzar-lo, mai no fou possible de subordinar-lo ni de vincular-lo a migrats interessos. Fracassà el perill monopolitzador sense involucrar el fracàs de l’ideal catalanista. El catalanisme no s’ha posat mai casaca. Hom la duia, si de cas, pel seu compte i risc. I això es repetiria en tots els casos anàlegs. És inútil voler explotar el catalanisme, perquè és ell qui mana a Catalunya, i els que se n’aparten es queden sols.

La vila de Móra d’Ebre disposà d’una altra publicació de durada curta, El Galacho (1929), redactada íntegrament en llengua espanyola i de to irònic, que pretenia representar una mena de contrapunt a les altres revistes nacionalistes de la població.

3.2 Altres Revistes: Priorat i Tivissa.

També a la capital del Priorat, Falset, i la petita població riberenca de Tivissa, varen editar-se dues revistes de remarcable qualitat força compromeses amb la defensa de la llengua catalana i dels ideals catalanistes.
Tivissa va ser una publicació d’arrel estrictament catalanista, que va comptar amb la col·laboració de bona part de la intel·lectualitat riberenca del moment. El primer número va sortir durant l’agost de 1928, alhora que va deixar de publicar-se al desembre de 1931. Els seus principals redactors eren: en Lluís Brull, en Josep M. Brull, en Josep Pujals, l’Evel·lí Brull, l’Antoni Cabré i en Lluís Pentinat. Es convertí ben aviat en un vehicle de divulgació literària de primera magnitud, que va reproduir treballs en vers i prosa de gran qualitat. Tanmateix, dedicaren una secció a temes del camp que portava com a nom “Noticiari agrícola”. Un dels seus grans valors fou el fet que es convertí en una eina de catalanització molt forta, en defensa de la llengua i la personalitat del país. Disposà de bons col·laboradors a altres pobles veïns de diferents comarques com: Capçanes, Vandellós, Flix, Riudoms, Ametlla de Mar, i als nuclis pedanis de la Serra d’Almos i Llaveria.
Priorat es va editar des de 1931 fins a 1936. La història d’aquesta publicació, que portava a la capçalera el títol de “periòdic quinzenal portaveu de la comarca”, va lligada directament al nom del seu director i gran artífex, el poeta Salvador Estrem i Fa. Gràcies especialment al seu concurs, va aconseguir ser molt dinàmica en ser usada com a plataforma per a endegar tota mena d’activitats culturals encarades al revifament de l’ensopit ambient cultural de la comarca. Des de la mateixa redacció, varen organitzar-se a partir de 1932 diferents cursos de llengua catalana8 per a adults. Al mateix temps, organitzaren interessants cicles de conferències que tractaven temes com l’ensenyament del català a les escoles, una nova divisió territorial de Catalunya, o el futur de la pagesia. Estrem i Fa, precisament va incloure una gran quantitat d’articles sobre l’organització sindicat agrícola, el celler cooperatiu local i, en general, sobre el tarannà dels pagesos catalans9. S’anomenà una comissió formada per en Salvador Estrem, en Rafel Llaveria, i en Francesc Puig (coneguda com a la “Junta dels tres”), que s’encarregaria de tirar endavant una important campanya per aconseguir l’establiment d’un Museu prioratí d’art, arqueologia, antiguitats i prehistòria; alhora que centraren els esforços en l’obertura d’una Biblioteca prioratina, que pretenia aplegar tots els llibres publicats per autors comarcals per tal de difondre la seva obra adequadament. La revista tingué l’excel·lent idea de donar cabuda a obres i escrits inèdits d’autors prioratins que s’anaren editant en qualitat de fulletó. Entre altres es publicà un volum de poesies del poeta i diputat falsetà, Josep Anguera i Bassedes10, i de poesia i prosa d’en Francesc Olives i Simó.



4. EMBLEMES LITERARIS: Joan Povill i Adserà, Salvador Estrem i Fa, Artur Bladé i Desumbila,

Pel que respecta al desenvolupament literari, hem de destacar sobretot l’aportació de tres magnífics escriptors i poetes (1 de la Terra Alta, 1 de la Ribera d’Ebre i un altre del Priorat), que varen aconseguir realitzar una magnífica carrera literària, que es va endegar justament des de les publicacions anteriorment esmentades: En Joan Povill i Adserà, en Salvador Estrem i Fa i l’Artur Bladé i Desumvila (el qual analitzarem a l'apartat de les lletres ebrenques a l'exili).

JOAN POVILL I ADSERÀ
Joan Povill i Adserà era natural de Villalba dels Arcs (1903). Com a professional de l'ensenyament, va ser fundador d’una acadèmia a la qual dedicà tota una vida. Quant al camp literari, va ser un dramaturg i poeta de primeríssima línia. Al 1923, quan acabava de complir els vint anys, ja va publicar el primer recull poètic, "Les flors de l'ànima", en el qual va incloure el “Poemet de Bosc”, guanyador de la Flor natural als “Jocs Florals” de Lleida d’aquest mateix any. A partir d’aquí, va desenvolupar una fulminant carrera poètica que tingué com a veritable colofó l’any 1929, en què fou nomenat Mestre en Gai Saber després de guanyar per tercer cop els “Jocs Florals” de Perpinyà. Aquest fet fou molt celebrat pels sectors intel·lectuals de totes les Terres de l’Ebre. El grup de “Vida Tortosina” i la direcció de l’Ateneu de Tortosa varen voler-lo homenatjar, invitant-lo a celebrar diverses xerrades literàries a la ciutat i lloant la seva obra en nombroses ocasions des dels seus butlletins respectius.
Com la majoria d’homes de lletres, tingué una destacada participació en el món de la premsa. Començà a escriure a la revista gandesana “El Llamp”, en la qual entrà en contacte amb els grans homenots de lletres abans esmentats. Posteriorment, es traslladà a Barcelona i endegà una fructífera col·laboració amb el periòdic "La Nau" (fundat per l’Antoni Rovira i Virgili), que li donà la possibilitat d’exercir com a crític teatral, i finalment el nomenà redactor en cap.
Va publicar també dues novel·les: “Esclavitud” i “Vida nova”, que podem considerar com a pioneres d’un autor ebrenc en català. Des de les pàgines de "La Zuda”1 es feren un adequat ressò del seu incipient treball narratiu, que definitivament trencava fronteres lingüístiques:
Esclavitud es una novela de amor, de mucha fuerza, que supone en su autor muchas horas de estudio para podernos describir las costumbres caldeas y asirias con la emotividad con que lo hace el joven novelista, dando a su novela un doble interés, que hace su lectura en extremo agradable e interesante. Su asunto no es nuevo, pero está tratado en forma nueva, por lo que esta novela de amor no es una novela más, sino un libro escrito en prosa por un autor, en el que aprenderemos algo mientras con interés creciente seguimos su trama novelesca.
Va ser el teatre, però, la seva autèntica vocació. De la seva producció dramàtica del període anterior al conflicte bèl·lic destaquen: “Poema d'odi i d'amor” (1924) i “Santa Mare” (1932). Durant el període franquista, se centrà exclusivament en la creació dramàtica, en la qual assolí un grandíssim prestigi. Va ser nomenat responsable i director artístic del teatre “La passió d’Olesa de Montserrat, població on residia. Fou l’autor de la lletra de la coneguda passió d’Olesa. També escrigué les obres: “La tragèdia d'Antígona” (1962) i “Jesús, l'infant d'Israel” (1962). A títol pòstum, se li ha publicat el manuscrit “Més enllà de la mort”2, que forma part d’una trilogia amb les obres abans esmentades.



SALVADOR ESTREM I FA
Salvador Estrem i Fa (Falset 1893-1936) va ser un d’aquests homenots de muntanya apassionats pel conreu de la literatura, que va saber combinar a la perfecció la seva gran qualitat literària amb una altíssima fidelitat a Catalunya. A part de ser un literat polifacètic i vocacional (quan tenia només dotze anys ja va col·laborar en la revista “El Patufet”), fou un home d’amplíssima cultura, que va plasmar en activitats tan notòries com: professor de català, promotor de la constitució del Museu del Priorat, dibuixant i caricaturista, conferenciant, teòric de la filosofia antiga (de Sòcrates en particular ), impulsor d’un mapa comarcal de Catalunya, etc. La seva obra és un espill de la societat que li tocà viure, que pretenia reflectir tota una cultura rural, antiga com la humanitat mateixa, que no s’aprèn a les aules universitàries, sinó que es transmet de generació en generació, fruit de l’experiència vital que fa que cada poble tingui una poesia, unes danses originals, uns costums i unes festes que ha de conservar. Podem considerar-lo com a literat hereu de la Renaixença, que entonà uns càntics patriòtics de resistència en un moment de turbulències polítiques, acabada la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, que el convertiren en la veu de la catalanitat resistent a Falset i en el creador de l’escola catalanista comarcal. Va ser igualment un gran pensador que va reflexionar sobre el model de vida i les tradicions de pagès. Tingué, doncs, sempre present els llauradors, l’ofici de pagès, al qual va dedicar-hi llargues reflexions:
Al Priorat no tenim pagesos per a treballar les nostres terres. No us anéssiu a creure que vull amoïnar-vos encara amb aquella cançó del retorn al campo. El problema no es resoldrà amb literatures, no el pot resoldre cap sermó, ni discurs, ni cap congrés, ni tots els articles periodístics imaginables. El problema del retorn al camp és qüestió de fets, d’acció, de convenciment, de vocació, d’amor
Amb les seues assídues col·laboracions a la revista “Priorat” (que ell va dirigir en la seva tercera etapa) i a la gandesana “El Llamp”, es va convertir en un periodista i intel·lectual de gran prestigi, que va tenir una notable influència en els ambients polítics del moment, en qualitat de representant de la Lliga Regionalista a la seva comarca. Bona part dels seus escrits inunden patriotisme des de la primera a la darrera línia:
La llengua catalana no era reconeguda ni de paraula ni per escrit als centres oficials de l’estat espanyol, però no era després a cap català l’empra-la en la correspondència amb les seves amistats i fins amb la d’assumptes comercials entre catalans. I era trist – i ho és avui encara – de veure com aquells que es dolien de no poder expressar-se en català en els llocs on els era privat, s’expressaven en castellà quan en podien ben bé prescindir.En poesia va publicar els reculls: Les hores dolces (1920), Elegia del Priorat i altres versos (1927), La mala collita (1930) i El Crist de la solitud (1936), que li varen valer el qualificatiu de El poeta del Priorat, i tota mena de reconeixements per part de la premsa comarcal i fins i tot nacional. Com a exemple, des de les pàgines de La Riuada es realça la seva personalitat poètica en publicar l’obra “Elegia del Priorat”, recollint les lloances que el gran poeta Tomàs Garcés havia publicat sobre ell:
Aquest llibret de versos, com modestament senyala llur autor, que suara s’ha publicat com a primer de les edicions del nostre confrare El Llamp, ens ha vingut a fer créixer el concepte que ja teníem format del car poeta Salvador Estrem i Fa. Hem dit poeta com hem recalcat primerament el mot versos amb que se’ns ofereix el llibre que ens ocupa perquè encara que anant contra la gentil modèstia de l’autor no podríem passar sense fer constar nostre humil i sincera apreciació , Salvador Estrem per damunt de tot, és un poeta i com a tal farà forçosament poesia, car poesia és i de les més reeixides i de les més fermes aquesta bellíssima Elegia del Priorat. Les apreciacions que des de “El Carnet de les lletres” de la Publicitat feia a l’aparició d’aquest llibre en Tomàs Garcés, es prova palesa de que Salvador Estrem ja té un nom entre els poetes catalans.
També fou força variada la seua obra en prosa. Es mostra força original des de la seva primera obra narrativa, La gent del Llamp (1929), en la qual pretén homenatjar els seus companys en l’edició de l’històric setmanari gandesà, mitjançant unes descripcions que s’aparten totalment dels convencionalismes biogràfics, i que li permeten fer uns retrats acurats dels personatges amb un to veritablement irònic i entranyable. Tres anys després treu a la llum el seu llibre d’articles Instants (1932), en el qual recollia les seves millors participacions en les revistes abans esmentades. Cal destacar que s’endinsà en un llibre de viatges “Terra Castellana” (1935), en el qual recull les seves vivències durant una estada a la capital de l’estat, que el converteix en un veritable pioner d’aquest tipus de gènere literari per les nostres contrades.
Finalment, ens hem de fer ressò de la seua modesta obra dramàtica, que conformen les obres La vida de Santa Rosalia i El viure que no torna. Tots dos drames van ser estrenats a la població de Capçanes, donada l’estreta relació que l’unia amb l’Abdó Barceló, el gran folklorista i músic fill d’aquesta localitat, i amb el seu germà i també periodista Josep.
Salvador Estrem ha passat a la història com a poeta màrtir, ja que va ésser vilment assassinat, pel seu catolicisme militant i la seva vinculació a la Lliga Catalana, en la fatídica data del 14 setembre del 1936, pocs mesos després d’haver esclatat la revolució.


5.Intel•lectuals Prioratins

Ens hem de fer ressò del destacat paper professional i intel·lectual que assoliren diverses personalitats prioratines en àmbits del coneixement i de la cultura. Es tracta de l’historiador Rossend Rull i Trilla , del notari Josep M. Gich i Pich, i de l’entomòleg Longí Navàs. Tots ells van fer ús de la llengua catalana assíduament, i tingueren una vinculació directa amb el catalanisme cultural.

Longí Navàs (Cabassers 1858- Girona 1939) fou un prestigiós entomòleg, especialitzat en neuròpters. Va aconseguir llicenciar-se en ciències naturals i va exercir com a professor d’història natural a Saragossa i a Madrid. Posteriorment, ingressà a la Companyia de Jesús i fou ordenat sacerdot. Bon coneixedor de les humanitats, així com llatinista i hel•lenista, aprofità aquests coneixements en les diagnosis científiques de les seves especialitats. El 1902 fundà la Societat Aragonesa de Ciències Naturals, i el 1908 la Societat Entomològica d’Espanya. Fou membre fundador de la Reial Acadèmia de Ciències de Saragossa i corresponent de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. També formà part de la Pontifícia Acadèmia de Ciències. Publicà llibres de tema religiós i obres científiques com “Una excursió científica a la Sierra Nevada” (1902), “Neurópteroos en España y Portugal” (1908). El 1916 va passar a ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans, institució a la qual va representar al 1 Congrés Internacional de Ciència celebrat l’any 1923 (la més significativa participació de l’IEC en un congrés fora de les fronteres catalanes). La seva destacadíssima participació va quedar plasmada en la seva obra “Entomologia de la Catalunya” (1923-24). Fou autor també de nombrosos articles sobre insectes en revistes científiques catalanes i estrangeres.

Rossend Rull i Trilla (Falset 1863-1915) va ser un destacat pedagog i historiador de prestigi. Va ser l’autor del “Diccionari municipal de Catalunya”, obra d’obligada consulta quan es parla de la distribució territorial del país.

Josep Maria Gich i Pich, nascut el 1888, professionalment era notari de Falset. Va exercir de periodista a un alt nivell dirigint la revista Catalunya social. Va recollir les seues vivències en l’obra Vida que passa.